Una Societat Malalta
El País Valencià té un problema molt greu
Vull començar aquest article amb esperança. La vaga indefinida que vivim ara mateix demostra un gran coratge i una resistència forta i pacífica contra un poder repressor, explotador i violent. Això coneixem de sempre, almenys els valencians ho coneixeu. Jo tan sols fa tres anys i mig que hi visc. Si voleu llegir un article molt bo que descriu la situació actual del País Valencià, us recomane Una nova Primavera Valenciana, escrit per Gemma Pasqual i Escrivà que s’ha publicat per VilaWeb.
Soc una persona molt sensible i, per tant, a mi m’afecten les circumstàncies tòxiques més que a molts altres. Per exemple, no soc capaç de sobreviure a la majoria de les empreses. Molts llocs de treball psicològicament no són sans, per a ningú. Però en algun moment hauré de donar-me de baixa jo, mentre que els meus companys ni se n’han adonat encara. Per tant, ningú haurà volgut escoltar-me fins al moment que ja no puc. Ho sé per experiència, per moltes.
Soc un típic canari a la mina de carbó, l’ocell que portaven a les mines, perquè pogués avisar per aire tòxic, sent més sensible que l’ésser humà. Malauradament, jo soc un canari a qui gairebé ningú l’escolta. El meu cervell em dona certs avantatges i reptes, diguem. En la psicologia actual es diu superdotació, una paraula que a molts afectats no ens agrada gaire, perquè s’associa falsament amb superioritat i arrogància. A més, causa un gran malentès, que es pensa que la vida és més fàcil per a nosaltres, tot i que la realitat és prou diferent.
Les societats d’avui en dia són tòxiques per als éssers humans també, o igual sempre ho han sigut. L’explotació d’alguns per alguns altres i l’abús de poder són de sempre, o almenys existeixen des del principi de l’agricultura. En la societat moderna, la democràcia és una maledicció i una benedicció. Teòricament, ens dona el poder al poble, però com l’elit en realitat no està disposada a donar-nos eixe poder, una vertadera democràcia no és possible. En comptes de saber que estem explotats i no podem fer res, com en una aristocràcia, la democràcia causa un engany omnipresent, perquè hem de pensar que vivim la voluntat del poble. Rainer Mausfeld, un professor jubilat de psicologia alemany ja va explicar que la democràcia que tenim només serveix per a abaixar el nivell de resistència, per a trencar-la. I si no li funciona prou a l’elit, es lleva la democràcia. A l’estat espanyol supose que això ja se sap prou bé.
Tenim la tendència de caure pel narratiu de l’opinió diferent. Allí ja comença l’engany, perquè les opinions no es basen totes en informacions objectives. Es basen també en propaganda, mentides i engany. Tenim mitjans, periodistes, per a controlar el poder. Però simplement s’afegeixen altres mitjans per a combatre el periodisme vertader. Així no tan sols tenim partits polítics de l’esquerra i de la dreta, sinó també mitjans de l’esquerra i de la dreta.
Es presenta com una manera diferent de veure les coses, d’ideologia. Però en realitat és simplement engany. L’única ideologia que té la dreta, és deixar governar l’elit financera, que antigament era la noblesa. Per tant, la dreta en si és antidemocràtica. Intenta llevar el poder del poble on puga. La ideologia de la privatització és un bon exemple que ens ho demostra. Deixar les decisions al mercat, és permetre que el capital decidisca per a la resta de la societat, i no pas el poble mateix.
Democràticament, una elit financera no té cap oportunitat de governar, perquè defensa els interessos d’una minoria molt petita. L’única manera de continuar governant en una democràcia és per enganyar. I sap jugar molt bé al joc, aquesta elit. Mentre que l’esquerra està fent política democràtica, el debat ja no es tracta de les decisions polítiques, sinó de propaganda i contrapropaganda. La democràcia és una cosa secundària. I per a molta gent, el joc ja s’ha fet massa complex d’entendre.
Durant els últims anys he pensat molt a la raó perquè funciona l’engany, tant que sol arribar a més de la meitat de la població. Les respostes hem de cercar en la psicologia, perquè són receptives persones amb una intel·ligència baixa tant com les més intel·ligents. Probablement, la causa trobarem en trauma (intergeneracional). Franz Ruppert, un altre psicòleg alemany, ha escrit molt sobre aquest tema i explica com ens afecta el trauma, i sobretot com ens pot convertir de víctimes en perpetradors, sense que ens n’adonen.
Aquest problema del poder explotador i la façana democràtica tenim en tot el món occidental. El poder està enverinant totes les societats, causant tensions entre grups i persones, basades en trauma. A mi m’afecta molt. A més, soc d’una família on es troba eixe trauma intergeneracional també. He pogut veure com funciona l’engany i com afecta les conviccions dins una família. He tingut sort per haver pogut separar-me, reconèixer que el que m’han ensenyat no és bo.
Com a molta gent, soc una persona traumatitzada. Eixe trauma és problemàtic si no som capaços de reconèixer-lo. No és tan sols problemàtic per a nosaltres, sinó per a tota la societat, sobretot per als nostres fills, que infectem amb les nostres malalties mentals. Veig a molta gent que no se n’adona. Un senyal de mala salut mental és quan adults tenen una forta lleialtat als pares, quan no saben criticar i estimar al mateix temps. Un altre senyal, és quan els fills demostren la mateixa lleialtat, o al contrari, quan se separen tant que es queden (gairebé) sense contacte, per a protegir-se. Tenint en compte el meu trauma intergeneracional, si jo no tingués una combinació d’intel·ligència i sensibilitat molt altes, probablement hauria tingut una carrera professional molt més exitosa, no hauria viscut ací, no hauria parlat mai el català, hauria tingut una altra parella i fins i tot potser hauria sigut un poc fatxa.
La societat valenciana
Bé, o malament, millor dit. El problema és encara més greu a la societat valenciana. Si comparem el País Valencià amb Catalunya, per exemple, veiem que Catalunya pareix una nació normal, amb una dreta que enganya i una esquerra que intenta tindre un estat democràtic, al qual es pesen tots els interessos per a tindre una societat justa. Al País Valencià, per altra banda, la dreta i una gran part de l’esquerra viuen en països diferents. No hi ha un consens de quina és la nació en què conviuen. Com diuen alguns: ‘falta una dreta valenciana’. Però com quasi tota l’elit del País Valencià s’ha afegit a l’elit espanyola, una dreta valenciana és gairebé impossible de tindre. Botiflers ja no són valencians. Són espanyols.
Per això, el joc és encara molt més lleig per ací, la tensió molt més alta. La llengua en què es parla ja és política. Encara que òbviament soc d’esquerra, fins i tot estaria molt agraït amb un Puigdemont valencià. Fa poc temps vaig fer un vídeo que es tracta de valencians que sempre canvien al castellà quan em parlen a mi, per ser foraster. És increïble quin nivell d’odi i insults he rebut de certs costats per haver publicat eixe vídeo, sobretot de castellanoparlants i blavers, molts acompanyats per raonaments extremament dèbils.
Eixos comentaris no tan sols demostren una salut mental molt baixa d’aquestes persones, sinó també de la societat en general. Al PV tenim un govern òbviament de lladres corruptes que no només lluiten econòmicament contra la població, sinó també culturalment i lingüísticament. Als Estats Units, els treballadors republicans tenen raó quan diuen que els demòcrates els han enganyat, però no s’adonen que voten a una elit encara molt pitjor. Al País Valencià als blavers passa el mateix. Tenen raó quan diuen que hi ha un poder català que vol enganyar, però no són capaços de veure que els seus partits favorits són molt pitjors. Ells mateixos, els blavers, són un càncer dins la societat valenciana, una part extremament insana que ens intenta matar des de dins, que va creixent per una forta propaganda anticatalanista. I quasi no hi ha remei.
Per tant, les tensions a la societat valenciana són tan fortes, la violència quasi tocable, que jo com a persona molt sensible ja parle d’una guerra civil, el que vivim ara. Públicament, se sol parlar d’un conflicte entre l’estat espanyol i els catalans que s’ha de resoldre, però el conflicte que tenim ací en la vida quotidiana és molt més greu. He hagut converses escrites amb catalans que reconeixen això, que la nostra situació és molt més greu. La veritat és que per una part no m’agrada gens viure al País Valencià, perquè m’afecta massa.
No sé protegir-me bé contra el verí que van repartint, tan tòxica és la societat valenciana per a mi. I no només soc molt sensible, estic exposat a eixe verí més que els valencians mateixos. Sempre quan un valencianoparlant em contesta en castellà, em recorda de l’omnipresència de la repressió, del franquisme, de la propaganda. Em fa mal cada ‘buenos días’, quan salude a algú. Per part és la sensació d’exclusió com a immigrant, la discriminació, però sobretot em demostra la forta manipulació que encara hi ha, que encara ens enverina la nostra societat.
‘Ves a cataluña’, va escriure un dels blavers que volia trolejar-me. Clarament, no tinc ganes de començar de nou. He viscut això ja massa vegades en la meua carrera professional. A més, he viscut en quatre països ja. Estime el nostre pis, el meu poble Pego, hi viu molta gent molt bona, però he d’admetre que d’alguna manera eixe consell blaver sona atractiu.
Bé, molt probablement ens quedarem a Pego la resta de la nostra vida. La solució que tinc per a cuidar-me psicològicament, per a protegir-me del verí, és simplement intentar evitar persones afectades per eixe trauma, persones de la dreta, que no són sanes i sobretot tòxiques per a mi. Eixa gent no ha nascut com a mala gent, però he hagut de reconèixer que no els podré salvar. No saben raonar bé, perquè el trauma afecta la seua capacitat intel·lectual. Ho he notat per molta gent durant la meua vida, gent intel·ligent que perd completament la capacitat de pensar quan es toca la part traumatitzada. S’activa el sistema d’autodefensa, que era imprescindible durant la seua infància, però ja no els serveix. Ja no es pot arribar a ells amb raó. No els jutge, perquè sé perfectament que a mi m’hauria pogut passar el mateix, sense la protecció descrita abans. Només podran salvar-se a si mateixos, i els desitge el millor. Però a mi em fan malalt. No els vull a prop, la gent de la dreta. Ho sent.
Us desitge a tots una societat valenciana molt més sana. Combatem l’engany i esperem que molt aviat farem fora de la Generalitat la gent tòxica que ens enganya. Als que ens governen ara, els desitge un bon psicòleg i un futur més sa.
Moltíssimes gràcies per llegir! Aquesta publicació és gratis. Escriure és el meu esforç voluntari per a millorar la societat, per combatre l’engany. És la meua vocació fer-ho. Pots continuar llegint gratis i estaré molt agraït ja. Però si vols ajudar-me una mica més encara amb aquesta publicació, pots compartir-la amb amics i companys, decidir fer-te subscriptor pagat de manera voluntària o comprar-me un cafè de tant en tant.