Un País Bilingüe?
Comparem Dénia amb Vilafranca del Penedès
Molt probablement coneixeu a eixos valencians que sempre comenten que cal acceptar que som un país bilingüe, quan algú tinga el coratge de defensar el català. Crec que són els mateixos que ara diran que ‘ells’ no parlen el català, sinó el ‘valencià’, que viuen al País Valencià i no pas als Països Catalans. Ja tenim sort si no rebutgen la normativa valenciana per ser massa ‘catalanista’ (exemple gratis: ‘Yo parle el valenciá de ma uelo y estime el mongó. Sempre he tingut eixe vincul en el monte.’).
No sé què porta l’aigua que beuen per allà, però tinc la sensació que eixe tipus de valencians es troba en grans quantitats a Dénia. Se senten molt bilingües, oberts, lliures, progressistes, de ‘ciutat’, en contrast amb els valencians típics dels pobles a l’interior, que no saben parlar bé el castellà, que són ‘una colla de maleducats’. Però ells no, a Dénia no. Quina llengua parlen? Ni se n’adonen. Defensar el valencià? ‘Home, no, som una ciutat bilingüe, no som radicals.’
Sort que també hi haja gent que sí que assenyala que la gran part del País Valencià no ha sigut mai una zona bilingüe. Amb raó confirmen que és ‘terra bilingüitzada’. Aquesta gent sí que recorda la història del seu país: la conquesta, els tres segles de repressió, la dictadura de Franco i la castellanització per violència i forta propaganda feixista, per immigració des de Castella i més lluny de gent que no ha volgut mai adaptar-se i, de fet, ha colonitzat la seua terreta. Sap destil·lar el mal del brou.
Els típics deniers, per altra banda, parlen valencià entre ells, però igual parlen en castellà també, tan integrats que són a la seua ‘ciutat’ integradora, oberta i sobretot bilingüe. ‘¡Mira qué bilingües somos!’ Però el cap de setmana passat de sobte em vaig adonar que Dénia no és pas una ciutat bilingüe, quan vaig passar per Vilafranca del Penedès, a Catalunya.
A Vilafranca conviuen catalanoparlants i castellanoparlants, però sense les tensions i els problemes tan greus com els conec de la Marina Alta, la comarca de la qual Dénia és la capital. Es veuen empreses amb rètols en català i en castellà. Hi ha bars i restaurants amb la carta en català i altres ho fan tot en castellà, o una mescla. I quan parles a un castellanoparlant en català, et contesta en el seu idioma, però no es queixa del teu, tampoc quan es tracta d’immigrants llatinoamericans o de l’Índia. Han après que és normal entendre el català a Catalunya, la llengua pròpia del territori. I ho han après pels catalans que sempre mantenen la seua llengua, sense tindre por de semblar maleducats. A Vilafranca, el maleducat és el foraster que es nega a aprendre el català.
‘¿Un otro “tallat” por aquí?’, va dir un cambrer estranger a una taula de ciclistes catalans. Això no m’ha passat mai al País Valencià. Quan jo demane un tallat per ací, sempre em corregeixen: ‘¿Un cortado?’ ‘Sí, un tallat, per favor.’ ‘¿Entonces, un cortado para ti?’ ‘Exacte, un tallat per a mi.’ I això quasi sempre em passa als pobles valencianoparlants, que els forasters intenten imposar el castellà. A Dénia ja és més probable un ‘¿cómo?’ com a resposta, ja que no ha fet falta mai entendre una de les dues llengües, a eixa ‘ciutat bilingüe’ si treballes en un servei públic, com un cambrer.
Ara que he conegut a un bilingüisme vertader, a part del fet que és un bilingüisme impulsat per repressió lingüística, per força feixista, veig que Dénia no és bilingüe. És simplement un poble castellà monolingüista, on alguns valencians entre ells encara parlen el seu ‘dialecte’. Tots els rètols són en castellà. Una carta en valencià no es troba tampoc.
Si els únics bilingües són els valencians de sempre, una minoria hui en dia, i la resta no s’adapta i no hi ha cap necessitat d’aprendre el català per a un foraster, quan vulga treballar en una tenda o en un bar, ja no es pot parlar de bilingüisme. Si el bilingüisme és unidireccional, no és bilingüisme. Dénia no és pas com Vilafranca. Per l’educació de la gent em sembla més un Villa Franco.
Moltíssimes gràcies per llegir! Aquesta publicació és gratis. Escriure és el meu esforç voluntari per a millorar la societat, per combatre l’engany. És la meua vocació fer-ho. Pots continuar llegint gratis i estaré molt agraït ja. Però si vols ajudar-me una mica més encara amb aquesta publicació, pots compartir-la amb amics i companys, decidir fer-te subscriptor pagat de manera voluntària o comprar-me un cafè de tant en tant.