Mentre Que Callem
En harmonia cap al desastre
Diuen que el feixisme ha tornat a Europa. Tots els que volem veure-ho ja sabem que, almenys d’Espanya, no se n’ha anat mai. De tota manera, va creixent, ací també. L’avantatge que tenim en aquest imperi borbònic, és que és relativament fàcil reconèixer-lo, simplement perquè és la mateixa gent que abans.
Mentre que se senten més poderosos que mai després de 1975, amb el suport del creixement del feixisme arreu del món, ataquen al seu propi compromís, la seva ‘Santa Constitució’, per utilitzar les paraules de Gabriel Rufián. Aquest compromís, que utilitzaren per tancar polítics amb interessos legítims, però adversaris, els va servir molt bé a no haver de pagar per l’immens dany que havien fet als ciutadans que només volien fer un país just, sense repressió i explotació: una república democràtica.
Durant el postfranquisme, crec que a molta gent ja no li semblava tan perillós, aquest antic feixisme espanyol. Era com si hagués canviat alguna cosa de veritat. Llavors, per poder tornar a la seva agenda real, el retrocés de tot el que es regalà a la població en aquesta Constitució per no haver d’anar a la presó, com les comunitats autònomes, el reconeixement de les llengües cooficials, la memòria democràtica, s’introduí una nova marca, l’any 2013: VOX. Aquesta marca té la funció d’un parallamps. ‘No, els fatxes són ells, nosaltres, el centredreta, som la gent decent i responsable de sempre.’ Tanmateix, governen amb aquests feixistes on puguin.
Però no escric aquest text per interpretar la història i per descriure el feixisme espanyol. Això possiblement faré un altre dia amb més detall. Ara sobretot vull recomanar als altres ciutadans que parlin, que escriguin. La política no es pot evitar, ja està tot arreu. No obstant això, noto una aversió a temes polítics en el context social.
És prou comprensible. No es pot llegir un periòdic o mirar la televisió, sense haver d’enfrontar-se a la política. Fins i tot a les xarxes es veu molta política. Tots els polítics tenen el seu canal, sigui Instagram, YouTube o qualsevol altre mitjà. Aleshores, quan està passant el temps amb la família, els amics o en associacions, molta gent desitja un poc de pau mental. I això s’aplica també als canals de comunicació d’aquests contextos, com per exemple els grups de WhatsApp. Qui no ha sentit mai el ‘que ací no es parlin els temes polítics’?
A més, hi ha persones que no suporten molt bé la fricció i, per tant, necessiten harmonia amb el seu entorn. A altres els causa dissonància cognitiva sentir veritats que no quadren amb la seva perspectiva de sempre. Ambdues necessitats molt probablement tenen arrels a la infància d’aquestes persones, i, doncs, no són culpa seva.
Del primer grup potser els pares sempre es barallaven entre ells. El segon grup potser ha tingut una educació dura i, per tant, ha après adaptar-se massa per intentar rebre l’amor necessari. Així s’ha construït una certa identitat i forta lleialtat als pares, s’ha perdut la seva autonomia i no s’ha pogut desenvolupar mai una pròpia manera de pensar.
Per a l’últim grup, qüestionar la pròpia identitat i les seves conviccions pareix mortal, trencar la cadena amb l’educació pels seus pares encara més. Mireu als fills i filles de militars d’alt rang i trobareu exemples, molts. Sense culpar a ningú, aquesta gent, psicològicament no és gens equilibrada i només sabrà raonar dins certs límits, independentment de la seva intel·ligència. En general, dins la classe alta és una dinàmica més habitual, per educacions relativament autoritàries. És molt difícil superar-ho, tant per a ells mateixos com per als que volen ajudar-los.
Una tercera raó per voler evitar temes polítics és la por. Espanya és un cas excepcional en Europa. No fa tant de temps que expressar-se era perillós de veritat. Encara hi ha molta gent que ha viscut el franquisme conscientment. Però també als fills afecta això, com solen copiar el comportament dels pares. Suposo que en diverses famílies no hi ha costum de parlar d’aquestes coses importants. D’alguna manera, la dictadura continua vivint per ells, i la repressió també.
Malgrat que és un desig legítim, despolititzar la vida social, és una idea perillosa. Ens quedem a les nostres bombolles. Com expliquí a l’article anterior, no tots els mitjans són de fiar. Aleshores, sense parlar, el dany que estan fent les persones que estan dins els túnels mediàtics de l’engany no es podrà evitar. Així, al final la democràcia es matarà a si mateixa. És alguna cosa vulnerable que cal cuidar. Te n’adones quan analitzes com arriben les informacions a la gent. Parlar amb la gent del teu entorn és l’única manera de sortir del camí cap al desastre.
L’observació de moltes persones, que tots tenim les nostres opinions polítiques, sigui de dreta, esquerra, de dalt, baix o del centre, i que totes són iguals i les cal respectar, és gens certa i perillosa, perquè no reconeix l’engany que és molt present. Hem d’ajudar als altres i a nosaltres mateixos, per corregir interpretacions falses. Si algú fa un error per ignorància o per manipulació, espero que no el condemnem, sinó, que l’ajudem a aprendre.
Sé que és molt difícil i a molta gent no es pot arribar amb raó, però no podem deixar la política només als mitjans i als algoritmes de les xarxes. Salvar a 5% de les persones, ja pot fer una diferència immensa, canviar el govern completament, evitar el retrocés de les nostres llibertats. Junts podem aconseguir moltíssim. Haurem d’acceptar la fricció entre amics, família, socis i companys, tocar llocs on es pot fer un poc de mal. Si no volem fer aquest esforç, caminarem junts cap a la dictadura, perquè sense comunicació interna de la societat, la propaganda guanyarà amb la força que té. Mentre que callem, a poc a poc, ens furtaran les nostres llibertats, fins i tot la nostra salut mental. No és tan sols el nostre dret expressar-nos i compartir les nostres anàlisis amb tothom. Per als que sabem fer-ho, és la nostra responsabilitat.
Moltes gràcies per haver llegit aquest text. Vull compartir una cosa més. Recomano a tots els que encara no han vist la nova pel·lícula valenciana La Invasió dels Bàrbars, del director Vicent Monsonís, que la vegin, i que portin els seus fills, perquè la pròxima generació també s’adoni del dany que podrà fer donar suport als feixistes ara mateix. A mi m’ha afectat molt.