Hipoteques i Deutes
Els diners que entren a la Costa Blanca
Una cosa que molts immigrants del nord us diuen i es diuen a si mateix també, és que estan ajudant als valencians amb els diners que porten i gasten ací. Eixos diners donen feina i ingressos als ‘espanyols’, segons el guiri. Però, això és veritat o és només un desig, dels dos costats, per poder acceptar i defensar una colonització brutal?
Abans d’explicar quins són els efectes d’eixos diners, primer m’agrada explicar d’on venen els diners? De qui són? I per què eixa gent pareix tindre tant? He viscut a Bèlgica i Alemany també, però sobretot conec el cas dels Països Baixos. Crec que la història també explicarà per què podem esperar molt més immigrants del nord.
Un país de deutes i guanys extrems
Fa molts anys, dos amics meus es van comprar un habitatge, més o menys en el mateix moment, per al mateix preu. Crec que eren €155.000. Són molts diners, per a ells també aleshores. Cap dels dos guanyava molt. El primer, diguem Joan, sí que tenia pares amb diners i son pare el va ajudar amb €25.000. Es va comprar un pis molt menut en Amsterdam. El segon, el dic Guillem ara, no tenia res, però va comprar una casa mig adossada amb un jardí prou gran amb la seua parella, a l’altre costat del país en un poble menut, a prop del triangle fronterer amb Alemanya i Bèlgica, en una de les zones més barates del país.
Els dos ara tenen més de 50 anys i no han tingut mai una feina que pagava molt bé. Joan ja fa molts anys que treballa en una tenda de llibres i revistes en una estació de trens. Guillem no ha treballat molt els últims dotze anys que té un fill, per no trobar bona feina en eixa zona i haver preferit cuidar i educar la cria. La seua dona tampoc guanya molt, però saben viure de molt poquet, i a poc a poc reemborsen la hipoteca que així va desapareixent, mentre que el preu de la casa creix un poquet.
El cas de Joan és diferent. No s’ha casat mai i tenia el seu pis a soles. A més, dos anys després de la compra el pis ja valia com a mínim €100.000 més. El guany de €50.000 net a l’any per no fer res, no hauria pogut guanyar per treballar. Ara ha venut el pis per poder comprar un altre pis una mica més gran. Ha pagat més de €600.000. Òbviament, una gran part encara és hipoteca, tot i que ha pogut invertir l’herència de son pare, que ha fallat.
Conec a més gent amb cases de €600.000 o més, sense dir noms, gent que no ha rebut mai ajudes dels pares, i tampoc amb treball com a director d’un banc, diguem. Però, com és possible això, que les cases allà són tan cares hui en dia? La resposta senzilla és, perquè la gent ho pot pagar, i els preus s’adapten.
Als Països Baixos no és molt comú que els pares et donen diners per a comprar-te el teu primer pis quan et cases. L’herència dels teus avis i besavis probablement ja han gastat a viatges, reformes o cotxes. Tampoc et paguen el pis compartit on vius com a estudiant, en molts casos ni et paguen el menjar. El que veig ací a Pego, on visc ara, molts fills valencians ho tenen molt millor en eixe respecte. Sí que passa als Països Baixos també, però només ho fan les famílies de la classe alta. La meua ex no havia de pagar res.
No hi ha cultura d’ajudar als fills econòmicament, perquè no fa falta. ‘Que guanyen els seus propis diners!’, diuen molts boomers entre ells. No fa falta posseir res si hi ha préstecs, no? És a dir, els deutes són prou alts. Jo, després dels meus estudis tenia un deute de €60.000 amb l’estat neerlandès, i encara em queda prou. Fins i tot hi havia un préstec addicional per a estudiants amb pares que sí que podien ajudar als fills, però no ho feien, com en el meu cas. Si fora més pobre mon pare, l’estat m’hauria regalat eixos diners.
Fins i tot el meu amic Joan amb l’herència i el pis de €600.000, quan estudiava era okupa1. Tots tres, Joan, Guillem i jo, vivint a la mateixa ciutat, sempre érem molt pobres, mileuristes o menys. I al nord mil euros valien molt menys que ací.
Les hipoteques neerlandeses
Tu pots ser pobre, però en el moment que et donen un bon contracte fix ja pots comprar-te una casa. On visc ara, per comprar-te un pis necessites un 10% del preu per a pagar l’impost (IBI) i a més la hipoteca màxima és de 80% o 90%. És a dir, per a comprar-te un pis de €80.000, necessites €16.000 o €24.000 ja.
No hi ha una esquerra política més tonta que la neerlandesa. M’explique. Per donar a tots els joves la mateixa oportunitat al mercat d’habitatge, siguen rics o pobres, als Països Baixos hi ha una ideologia que diu que comprar-se una casa hauria de ser accessible per a tots. Per tant, la hipoteca màxima és de 100%. Damunt, van abaixar l’IBI a només 2%. Als joves, molt de temps oferien préstecs addicionals d’un 10%. Per completar la bogeria, l’interès que es paga per la hipoteca es pot desgravar del sou brut, amb la renda anual.
Ja se sap des de fa moltíssims anys, que això mai no pot funcionar bé. No has d’haver estudiat economia per entendre què passarà. Els preus han pujat de manera extraordinària. Però no es canvien les lleis. Governa la dreta ja des de sempre, però tampoc l’esquerra vol tocar eixe ‘principi d’igualtat’.
Sobretot la generació boomer ha aprofitat moltíssim d’això. Els boomers no només han gastat ja les herències dels seus pares, però en molts casos també l’augment del valor de les seues cases. Això és possible, perquè allí es pot prendre fàcilment una nova hipoteca més alta, quan el valor de l’immoble haja augmentat. És a dir, si tu vols un cotxe nou o gaudir d’un viatge pel món de €25.000, puges la hipoteca i tens eixos diners a la mà de seguida. Hi havia una època quan feien anuncis com: ‘aprofita el valor excedent de ta casa ja!’.
Tots els que tenien cases han guanyat molts diners per això, però diners no són mai gratis. Algú ho pagarà. Els que ho paguen ara, són els fills d’eixa generació, que malgrat tots els beneficis, en molts casos encara no poden comprar-se un habitatge. Però els que sí que han pogut comprar-se alguna cosa, no volen que els preus tornen a un nivell més normal, perquè així no podran vendre la casa mai.
Òbviament, la dreta està contentíssima amb aquesta situació, perquè més deutes a la classe baixa i mitjana signifiquen més ingressos per al capital. A la dreta no li interessen tant els impostos perduts per a l’estat, com l’increment de l’interès de totes les hipoteques altíssimes, els ingressos passius dels seus amos. Per altra banda, l’esquerra no pot fer res. Canviar les lleis ara, significaria que la gent amb hipoteques altes votarà a la dreta coste el que coste, per poder sobreviure. La dreta ho ha jugat prou bé, diguem-ne.
Desgravar l’interès de la hipoteca efectivament és una subvenció de l’estat sobretot als més rics. Tots els economistes diuen que és una mala idea. Si la gent sense diners pot prestar més, el capital pot guanyar més. És tan senzill. Ara coneixeu tots a Mark Rutte, el president de l’OTAN i nou amiguet de Trump. Abans governava tretze anys els Països Baixos. Amb la frase ‘La teua hipoteca és sòlida com una casa!’ va guanyar les eleccions. Sobretot els seus governs tenen la culpa de tot això. És un lladre de la primera fila. A mi i a molts altres ens ha furtat el futur. Però molts neerlandesos encara no se n’han adonat.
Els diners de la Costa Blanca
Les urbanitzacions s’omplin amb guiris de diversos països i no conec les lleis i històries de tots, òbviament. Però de neerlandesos hi ha dos grups, ambdós amb motius diferents: els boomers jubilats i els que encara treballen des d’ací a l’estranger o que s’han jubilat prou jove.
Als boomers aplica, en molts casos, que els seus xalets de €250.000 o més són les seues segones vivendes. Encara tenen la casa principal al nord, a prop d’on viuen els seus fills i nets. Tot i que la casa d’allà ja fa més de 35 anys que la tenen, probablement encara paguen hipoteca. Alguns boomers tenien una hipoteca sense reemborsar2. Altres han apujat la hipoteca encara més per comprar-se una segona casa ací. Quan moren, els seus fills, probablement amb deutes molt alts, almenys tenen l’herència de la casa a la Costa Blanca per vendre i poder pagar els seus deutes.
Un altre cas són les persones un poc més joves. Imagineu el cas de Joan. Ara té parella amb una casa en Amsterdam, ja sense hipoteca: valor €700.000. No tenen fills. En Amsterdam treballen jornada completa. La vida és molt cara. Si els dos ara vengueren les cases, probablement tindrien €1.200.000 per a invertir ací en una casa i jubilar-se ja. Ells no volen això, però altres sí.
Una adossada normal en una ciutat neerlandesa menuda ara val €450.000. Si la vas comprar fa deu anys per €220.000 i després de deu anys et queden €160.000 de la hipoteca, vol dir que pots comprar-te un xalet molt més atractiu de €290.000 a la Costa Blanca i viure sense hipoteca amb un cost de vida més baix. Eixa idea és molt atractiva per a gent entre 35 i 50 amb cases als Països Baixos.
Un tercer cas, un poc més extraordinari, soc jo: gent sense futur allà. Nosaltres no teníem res per a vendre al nord i, per tant, tampoc teníem l’oportunitat de comprar-nos una caseta en una ciutat neerlandesa. La cosa està tan fotuda que ja ens havíem mudat a Alemanya i després Bèlgica. Ara estem ací, cosa que vaig explicar fa poc temps en dos altres articles: el primer i el segon.
És a dir, els diners que porten ací els guiris, per part són préstecs i per part són el guany d’un sistema d’habitatge fatal. Són els deutes que les generacions futures neerlandeses encara hauran de pagar. I els que no tenen ganes de pagar el luxe dels seus pares i avis, sí, se’n van i busquen una vida millor, potser també a la Costa Blanca.
L’arrogància del guiri no té ni cap ni peus
Ara sabem per què molts guiris ací tenen els diners que tenen i de qui són, efectivament. Però és veritat que les seues compres ajuden als valencians?
Quan estic escrivint aquest article, un amic meu em comenta que un conegut d’ell, de la zona d’on soc jo també, s’ha comprat un bar de ciclistes a Alcalalí. M’ha recomanat fer-me un cafè allí una vegada. Conec el lloc, perquè he passat per eixa carretera moltes vegades. Bars com eixe hi ha massa ja. Ofereixen exactament el que un ciclista neerlandès desitja a les onze del matí: una terrassa al sol, un cafè americà i un pastís dolç. Són negocis de guiris per a guiris.
A Llíber també hi ha molts neerlandesos. Tenen xalets i lloguen habitacions dins el concepte bed and breakfast. Fan exactament el que desitgen els turistes neerlandesos: un esmorzar neerlandès a les 9/9:30, un sandvitx a migdia i un dinar/sopar a les 18:30. No fa falta aprendre res. Tots parlen neerlandès i anglès.
Sí que hi ha valencians que saben aprofitar els diners forasters, com algunes tendes, bars valencians i òbviament els obrers que es dediquen a la construcció de xalets. Però molts diners gastats per guiris ompliran les butxaques d’altres guiris.
Els llocs on sí que gasten diners, són bars i restaurants valencians que saben una mica el que volen els guiris. El que passa, és que en alguns bars típics antics ara tenen la carta en anglès i s’han doblat els preus. És a dir, el cost de vida per als valencians que no saben aprofitar els diners dels nouvinguts, només estan perdent diners per la nova situació. A mi em fa mal vore això, sobretot quan veig que quasi tots els negocis s’esforcen perquè no perden el guiri com a client. Donen molt de poder a persones que pel seu comportament colonialista ni han merescut un ‘bon dia’.
Moltíssimes gràcies per llegir! Aquesta publicació és gratis. Escriure és el meu esforç voluntari per a millorar la societat, per combatre l’engany. És la meua vocació fer-ho. Pots continuar llegint gratis i estaré molt agraït ja. Però si vols ajudar-me una mica més encara amb aquesta publicació, pots compartir-la amb amics i companys, decidir fer-te subscriptor pagat de manera voluntària o comprar-me un cafè de tant en tant.
En eixa època l’estat neerlandès encara permetia ocupar cases buides en certs casos (una casa més d’un any sense utilitzar era malvist en temps d’escassetat d’habitatge). Utrecht, la ciutat on vivia quan tenia 19-32 anys, al principi del meu temps allí encara era un centre del moviment d’okupes internacional, que sobretot atreia molts okupes espanyols.
Ja no es permeten eixes hipoteques. Però eren molt típiques per als boomers que volien tindre una vida de luxe sense deixar una herència als fills (‘que guanyen els seus propis diners’), és a dir, gastar tot el que puguen. Que jo sàpiga, només als Països Baixos la gent és tan tonta i egoista. No saben i no volen saber com funcionen els mercats, els diners i els deutes.